Vídeos

Antonio Carmona alumne del CEM María Grever ha estat el protagonista de la contraportada del Periódico de Catalunya en motiu de la seva alta capacitat musical, capacitat que el durà a dirigir el concert de clausura del V Congrés de Musicoteràpia juntament amb el Mestre Salvador Brotons, Coetus i Cordes del Món. No volem extendre’ns més perquè l’entrevista és simplement genial. Felicitats Antonio.

Font: el periódico de Catalunya 15-10-2014

Fill d’una família treballadora del barri de Vilapicina, Antonio Manuel no es va imaginar mai que un dia seria ell qui portaria la batuta. El seu somni es complirà aquest diumenge, quan el Mestre Salvador Brotons li cedeixi el lloc de director en el concert que Cordes del Món i Coetus oferiran al Congrés de Musicoteràpia. La seva extraordinària sensibilitat musical es deu a la síndrome de Williams, un trastorn genètic caracteritzat, entre altres coses, per una discapacitat intel·lectual moderada, dificultats motores, problemes d’alimentació, uns trets facials distintius i una personalitat afectuosa i oberta.

-No l’impressiona pensar que estarà al capdavant de tota una orquestra?

-No, perquè crec que ho faré bé. ¡Me n’ha ensenyat Salvador Brotons! Va ser molt emocionant anar a casa seva i aprendre d’un director com ell. A més a més, he memoritzat la música al meu cap per aprendre-me-la. Una part fa així: na-na-narana-na-narana…[taral·leja] I una altra així: tin-tin-tin-tin-tin-tin-tintintintin-tin…

-Vostè sempre té música al cap.

-Sí. Me’n recordo que quan era petit m’empassava totes les òperes que feien per la tele, que llavors era en blanc i negre; una darrere l’altra. Ara els diumenges em poso els concerts de La 2 i em fixo en com el director dirigeix l’orquestra, en com corregeix els músics i els indica el que està bé i el que està malament.

-Com van reaccionar els seus pares al veure que de ben petit ja sentia passió per la música?

-Fent que escoltés més música. Els estic molt agraït perquè sempre han fet tot el possible perquè em sentís bé fent el que m’agrada.

-¿Només li agrada la clàssica?

-Nooo… Menys la música màquina, m’agrada tot, i si és amb orquestra, millor. M’agradava molt un grup dels 80 que es deia The Alan Parsons Project. ¿Sabia que el productor del primer disc de Pink Floyd és el mateix que va crear aquest?

-Doncs no, la veritat.

-També m’agrada un munt el grup alemany Kraftwerk. Però escolto de tot: pop, jazz, soul, música oriental, electrònica… I també sevillanes, pasdobles i rumba. ¿Sap el que més m’agrada de la música? La fusió.

-Com se sent quan escolta tocar una orquestra?

-Com si estigués dins de la música, com si la música la dirigís jo. Per mi la música és el millor que hi ha, és una bona droga, em fa sentir a gust. La música és important, tant si es té una síndrome com si no, perquè t’ensenya coses i transmet sentiments.

-No obstant, cada vegada s’ensenya menys a les escoles.

-¿Doncs vol que li digui la meva opinió? Ho trobo malament. La música és un mitjà de comunicació molt important i molt interessant. Sense música no es pot viure, i no em refereixo només a mi sinó a tots els altres.

-No tothom té la seva sensibilitat.

-A mi la música m’entra més aviat per l’orella. Les gotes de pluja quan cauen sobre uns ferrets que hi ha a la meva habitació són música per mi: sonen com clinc-clonc-clinc-clinc…

-També toca instruments?

-M’agrada tocar la bateria, també toco el baix i una mica les congues. Una vegada els meus pares em van portar a una escola perquè aprengués guitarra, però com que van veure que no em sortia gaire bé van pensar que podia fer percussió. Ara estic a l’Institut Català de Musicoteràpia [a la foto] i al Centre d’Estudis Musicals Maria Grever de Parets i m’encanta. Aquí no només m’ajuden a mi amb la música, sinó que jo també puc ajudar els altres.